27 de juliol de 2011

Escola-residència de Bell-lloc (1964-1968) Arquitecte: Manuel Baldrich Tibau

L'any 1964 la Diputació de Barcelona, a través de l'Obra Social de la seva Caixa d'Estalvis (Caixa de Barcelona), adquireix la finca rural de Bell-lIoc (122 hectàrees) al municipi de la Roca del Vallès, a només 2 quilòmetres de Cardedeu i a uns 30 de Barcelona, amb la intenció de dedicar una superfície d'unes 10 hectàrees per construir-hi una casa de colònies d'estiu per a nens i joves. Poc després, els responsables canvien d'idea i la institució decideix edificar un conjunt escolar complet
d'educació primària, secundària i batxillerat per a una població mixta de 1.200 alumnes, una part dels quals estarien a mitja pensió i la resta en règim d'internat. Entre el personal docent i de servei, també havia d'allotjar uns 200 adults. Unes altres 22 hectàrees es destinarien al cultiu d'arbres fruiters i la resta de la finca quedaria durant un temps com a àrea forestal de pins i alzines.


1. L’Escola poc després de la seva inauguració. El porxo que connecta l’entrada general amb els edificisi passa tangent al sistema d’aules i patis del primer aulari.


2. Vista panoràmica del conjunt des de l’estacionament cap al baix montseny.


La finca de Bell-lloc, amb el seu castell, té una tradició mil·lenària entreteixida amb la història de Catalunya. Es tenen noticies de la nissaga nobiliària que la va habitar des del segle XI i d'alguns fets rellevants que s'hi relacionen, com ara la seva implicació en la fundació de la comunitat del monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona, la seva vinculació amb la família comtal de Barcelona durant la primera meitat del segle XII o la seva participació més o menys directa en les conquestes de València i de Mallorca. El 1808 les tropes napoleòniques van destruir definitivament el castell. Actualment, els únics vestigis arquitectònics que romanen d'aquesta llarga història són una part de la torre de l'homenatge, transformada el 1704 en capella de Sant Pere i Sant Pau, i una petita ermita romànica dins la masia que es va edificar a la rodalia el 1855 per a l'explotació de les terres. Els descendents van conservar la finca fins el 1944, i fins aquesta data van percebre els censos en espècie derivats dels privilegis establerts a l'època medieval.

El 1944 la propietat passa a un particular i vint anys més tard la finca és adquirida per la Diputació de Barcelona. El 1992, la fusió entre la Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis ("la Caixa") implica la unificació de les seves obres socials en la Fundació la Caixa (FlC), amb el canvi consegüent de l'orientació de la seva política d'ajuts. El resultat d'aquest canvi és que es tanquen escoles i llars d'infants i es comencen a promoure biblioteques i centres de difusió de l'art i de la ciència. El 1993 l'escola de Bell-lloc ja no admet matrícules en el primer nivell de l'ensenyament i el 1994 tanca definitivament les portes.

El 1964, l'any en què la finca passa a les mans de la Diputació, l'arquitecte Manuel Baldrich rep l'encàrrec de fer el projecte i dirigir l'obra de l'escola-residència, amb la urbanització corresponent. Per situar-hi els edificis escolars, amb les seves instal·lacions comunitàries i les pistes esportives, tria la part més elevada de la finca i procedeix a aplanar-la rebaixant la cota existent en uns 16 metres per convertir el promontori en una plataforma que quedarà, en la part principal, a la cota 234.



3. Planta baixa



4. L’espai ajardinat i la font central que fan de fòrum i, al fons, la residència per els sacerdots connectada a l’aulari i a la residència dels nens.


5. L’església vista a través del fòrum ajardinat. El campanar marca l’entrada principal de l’església.




6. El sistema de porxos que unifiquen els diferents volums.


7. La residència de monges i sacerdots, encara sense acabar, el 28 d’octubre de 1965.

A l'esplanada que resulta d'aquest categòric desmunt, Manuel Baldrich ordena el conjunt format per l'àrea d'estacionament de vehicles, els edificis i les pistes esportives, seguint en planta una morfologia esglaonada que circumda per l'est un estadi a l'aire lliure situat vuit metres més avall, a la cota 226. Dins d'aquest esquema generar, el conjunt format pers dos aularis, la nau amb el menjador i la cuina i l'edifici residencial per als adults dibuixa una Z: sobre el traç superior es recolzen el primer aulari i el menjador-cuina i sobre l’inferior el segon aulari; sobre el traç vertical que els uneix s'hi disposa l'edifici residencial lineal dels adults. Aquesta morfologia general rep un tractament espacial en superposar-hi un sistema de porxos que comuniquen, a recer de la pluja i del sol, les entrades dels edificis. Es crea així una mena de decumanus trencat i cobert que corre al llarg de les façanes i uneix les portes d'entrada, situades als costats curts dels edificis llevat del cas de la residència d'adults, on l'entrada té lloc a la meitat de la façana llarga. Aquest decumanus queda tallat per un eix N-S, paral·lel al traç vertical de la Z i també cobert, que passa entre el primer aulari i el menjador i enllaça l'església i la sala d'actes, que pengen dels seus extrems.

8. Planta primera amb els dormitoris a sobre de les aules. La planta segona és similar, amb les seves diferències amb la disposició dels envans.

Completant aquest esquema amb altres porxos auxiliars s'acaba configurant un àmbit central, delimitat pel menjador, l'edifici residencial, l'església i els mateixos porxos, que adquireix el valor i la conformació d'un autèntic for. Aquest espai és acuradament enjardinat i esdevé un lloc recognoscible que proporciona orientació tant als residents com als visitants. El campanar de l'església té un paper destacat en aquest sentit, ja que ocupa el centre de gravetat de la gran esplanada i es fa visible des de quasi tots els seus punts. Aquesta plaça és un rectangle de dimensions idèntiques al de la planta del menjador-cuina (de 1.400 m²), però està, lògicament, “desocupat”, llevat d'una de les cantonades, on l’església avança sobre ell. L'edifici residencial dels adults es trenca en dos per la meitat, just on hi ha l'entrada. La meitat nord te 1.046 m² i la sud, que es mig pis més baixa, 1.368 m². Aquesta darrera, que queda davant de la plaça, s'enretira del porxo i deixa uns patis que proporcionen privacitat a les habitacions, prolonguen la dimensió llarga de la plaça i li atorguen més interès espacial.

9. L’església en construcció. 12 de febrer de 1966


10. Interior de l’església: façana de l’entrada.


11. Interior de l’església: façana de l’altar.


12. Obres de la sala d’actes, en primer pla, i de l’aulari i residència per a nens al fons.


13. El campanar és visible des de tots els àmbits i actua com a element d’agregació i orientació.


14. La sala d’actes i de projeccions.

La sala d'actes, amb cabina de projecció, aire condicionat i dues sortides d'emergència, té una capacitat per a 680 persones i una superfície construïda de 772,14 m². És l'únic edifici del conjunt que queda fora de l'esplanada i aprofita el desnivell del vessant cap al nord per conformar el terra en pendent i allotjar un soterrani per a camerinos i magatzems. L'església, de 553,50 m², presideix la plaça enjardinada i queda com un punt exterior al recorregut lineal continu dels porxos que llisquen tangents als altres edificis. la porta de l'església, al peu del campanar (que té una base de 10 m²), es connecta amb la resta mitjançant el porxo que procedeix de la sala d'actes, mentre que a la sagristia s'hi arriba des d'un altre pas cobert que procedeix del punt on es troben l'edifici residencial d'adults i el segon aulari. Aquests dos darrers immobles es connecten entre ells per una galeria vidrada a manera de pont al primer pis. Tots els edificis estan units per un soterrani que proporciona espais per a l'emmagatzematge i la maquinària, ordena el traçat de les instal·lacions i en permet el registre.

La direcció N-S es desvia 26° de la perpendicular a la direcció dominant dels edificis principals, representada pels traços horitzontals de la Z, de manera que podríem dir, amb força aproximació, que aquests edificis tenen una de les seves façanes llargues orientada al sud i l'altra al nord (en rigor, estarien decantades al sud-oest i al nord-est, respectivament).

Els dos aularis allotgen també, a les plantes superiors, els dormitoris col·lectius dels alumnes i les àrees corresponents de lavabos i dutxes, de manera que són edificis d'ús mixt. Es tracta de blocs lineals, amb nuclis d'escales als extrems, que descansen en una base més ampla composta per un sistema d'aules i patis. Ala planta baixa, l'eix longitudinal del bloc és la columna vertebral d'un sistema en espina del qual pengen les aules. D'aquesta manera enginyosa, l'activitat lectiva es relaciona amb el sòl natural i les aules s'obren als espais tranquils dels patis, fins i tot aquelles que cauen sota la projecció del cos lineal dels dormitoris.

15. Planta general del conjunt, que ocupa gairebé 10 ha, amb la inclinació del sistema de soterranis que enllacen els edificis entre sí.


16. L’espai de la recepció.


17. Camí peatonal que permet accedir a l’àrea de recepció des de la carretera, sense arribar a l’aparcament.

La façana sud d'aquests dos edificis és protegida, a les plantes de dormitoris, per una gelosia o brise-soleil de lamel·les verticals orientables que es poden accionar per mòduls independents. La façana vidrada queda reculada i deixa un ampli pas entre ella i la gelosia. Aquest espai, útil per a la neteja i el manteniment de les façanes, dota els dormitoris de privacitat respecte a l'exterior i permet controlar les condicions lumíniques i de ventilació, la qual cosa augmenta la sensació de recolliment i propicia el repòs. Podríem conjecturar que aquest corredor exterior, accessible sense necessitat de passar pels dormitoris, resultés útil també per mantenir el control i la disciplina durant les hores dedicades al descans. D'altra banda, el tractament homogeni i neutre del pla de façana a les plantes superiors serveix de manera òptima com a fons del volum articulat de les aules a la planta baixa i resumeix visualment el que és l'edifici: un bloc lineal amb torres als extrems i una base formada per un tapís d'aules, patis i porxos. Des de la proximitat, però, sobretot al costat sud i gràcies a tes superfícies vidrades de la planta baixa, tendeix a prevaler la unitat espacial de l'univers horitzontal de l'aulari, atès que el bloc lineal amb els dormitoris sembla flotar-hi al damunt.

18. Secció transversal de l’edifici d’aules i dormitoris.


19. Planta baixa de l’edifici situat a l’est amb l’aulari dels nens.


20. Vista de la façana nord de l’edifici destinat als nens amb el sistema d’aules i patis en planta baixa i amb els dormitoris i els seus serveis sanitaris a les dues plantes superiors. Posteriorment totes les plantes van acabar destinant a aules i es va suprimir la residència.


21. Un dels edificis d’aules i dormitoris en construcció, 9 de desembre de 1964.

Tot i que a primera vista no es perceben, entre els dos edificis dedicats a contenir les aules i els dormitoris hi ha algunes diferències, a part de les derivades de la segregació per sexes de la població escolar. l les seves plantes no són superposables, sinó que una és el reflex especular de l'altra; això implica, entre d'altres coses, que les torres d'escala inverteixin la seva posició respectiva. L'edifici més proper a ['estacionament, a l'oest, té a la capçalera l'entrada principal a la institució amb les dependències de l'administració i, comptant-hi el semisoterrani, té 5.553,75 m². La planta baixa del cos lineal es troba elevada un metre respecte a les aules que treuen el cap al sud, entre patis, mentre que a l'edifici de l'est la planta baixa queda tota al mateix nivell. El primer pati d'aules queda, a l'edifici de l'oest, ben definit gràcies al cos de l'administració, mentre que a l'altre edifici el primer pati se serveix d'un mur de maçoneria que en delimita la banda oest. Finalment, al costat de l'edifici més allunyat de l'entrada general, en el punt situat més a l'est, es va construir un pavelló amb vestidors per a les pistes esportives. Aquest segon immoble d'aules i dormitoris té 5.476.50 m².

22. Planta primera de l’edifici d’aules situat a l’est amb els dormitoris dels nens. Els espais que separen els tres grups de dormitoris estaven destinats a vigilància nocturna.


23. Secció transversal de l’edifici d’aules i dormitoris.


24. Vista des del sud de l’edifici de l’aulari. S’aprecia l’espai entre el brise-soleil i la façana envidriada dels dormitoris. Els quals posteriorment van passar a ser aules.


25. El primer pati d’aules de l’edifici destinat als nens.

Els edificis estan construïts amb una estructura de pòrtics de perfils laminats, amb els pilars exempts i a la vista en alguns espais com ara als dormitoris col·lectius i, òbviament, als porxos. Els envans de les àrees docents es resolen amb mampares que inclouen tant elements opacs com transparents.

L'escultor Josep Maria Subirachs va col·laborar amb Baldrich a l'hora d'introduir alguns elements de decoració a l'església i fer alguns objectes litúrgics. L'arquitecte es va encarregar de dissenyar una part del mobiliari, mentre que altres artistes van executar esgrafiats en algunes parets dels patis de les aules.

26. Cada edifici d’aules estava dotat d’una sala de jocs i d’una biblioteca, orientades a sud i donant als patis de les aules.


27. Sistema de mampares usat per delimitar les aules sota el cos lineal dels dormitoris. Es poden apreciar les instal·lacions per a la renovació de l’aire.


28. Dormitoris col·lectius situats a les dues plantes superiors.


29. Banys col·lectius a les plantes dels dormitoris.

Manuel Baldrich Tibau (1911-1966), en el moment de rebre l'encàrrec, era l'arquitecte responsable dels Serveis d'Arquitectura de la Diputació de Barcelona. L'escola-residència de Bell-lloc es va inaugurar el 1968, de manera que el 1966, quan l'arquitecte es mor a 55 anys, el conjunt encara no s'havia acabat. Baldrich va ser un home que va desenvolupar una gran activitat en molts fronts i amb una gran intensitat. Va ser responsable de la redacció d'un bon nombre de plans urbanístics, va publicar llibres i escrits, participà en debats i congressos, cursos i seminaris, i va projectar i construir, a més de la que documentem aquí, altres obres arquitectòniques
molt notables com ara la reforma i l'ampliació de les Llars Mundet (1954-1957), el polígon Montbau (1961-1965) o la piscina Sant Jordi (1966). Un arquitecte, per tant, que no sembla que hagi estat justament apreciat i la labor del qual encara espera ser estudiada adequadament i situada al lloc que es mereix en la historiografia arquitectònica perquè pugui ser incorporada al patrimoni de la nostra experiència col·lectiva.

Fonts: Antonio Armesto i Mariona Benedito, article d'arquitectura històrica, revista "Quaderns d'arquitectura i urbanisme nº257". Fotos de l'arxiu Santa&Cole i del Museu Tomàs Balvey de Cardedeu.

 
 
Copyright © ARQUITECTURA ...IDEES, PROJECTES I OBRES